Estat de la qüestió I: documentació i arxivística

Les primeres notícies sobre la seva existència ens han arribat a través de documents consignats actualment als arxius. És el cas del Llibre del Repartiment on, per primera vegada, es fa palesa l’existència de l’Almudaina de Gumara degut a la seva cessió a l’Ordre del Temple. No obstant, en el Liber Maiolichinus, document anterior, no es menciona l’Almudaina sinó la porta de muralla Bâb Gumara, fet que ha portat a pensar en una datació de la construcció posterior a la razzia pisano-catalana dels anys 1113-1115.

A partir d’aquests primers documents, hem d’esperar fins al segle XIX per obtenir noves notícies. És el moment en que arriben a Mallorca els primers viatgers, i molts d’ells mencionen l’existència del recinte. Per tant, es genera una considerable quantitat d’informació, encara que majoritàriament aquesta presenta un punt de vista purament descriptiu i que, a vegades, es veu impregnat de costumisme, condicionat per la visió romàntica pròpia dels viatgers que recorregueren la geografia espanyola.

Capella de l'oratori, Parera, segle XIX.

No obstant, de forma paral·lela, es realitzen en aquest segle les primeres aproximacions des d’un punt de vista més cientifista. És el cas dels testimonis que recull el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana amb motiu de les visites a les obres de reforma neoromànica de l’oratori, en les que participa com a director Pere d’Alcàntara Penya. Són una valuosa font que, a més, recull ja les primeres desavinences entorn a la repercussió de les reformes que s’havien de realitzar.

Entrats al segle XX, apareixen els estudis historiogràfics basats en una investigació històrica moderna. Així, monogràfics com el de Francesca Lladó Pol aconsegueixen establir una sèrie de períodes al llarg de l’evolució històrica del conjunt. Amb aquest i altres estudis com el de l’arqueòloga Maria Magdalena Frau sobre la ciutat en èpocaàrab, podem començar a establir una sèrie de dates clau que ens permeten omplir el buit existent entre la conquesta catalana en el segle XIII i l’arribada de viatgers en el segle XIX. Així sabem que en el mencionat segle XIII es construeix una capella que serà propietat de l’ordre del Temple, com veiem gràcies l’anteriorment mencionat Llibre del Repartiment. L’any 1311 es dissol l’Ordre passant el conjunt el 1314 a mans de l’Ordre de la Santa Casa i Hospital de Sant Joan de Jerusalem. A partir d’aquest moment, s’ha parlat de decadència, com en diu Lladó. El 1345 comença a ser utilitzat també com a presó de l’estat. Ja en època moderna serà residència del Tribunal de la Inquisició, durant el segle XVI, època en que també havia patit modificacions lligades a les obres de la murada que acabaran amb la unió al bastió de Sant Jeroni, també anomenat de El Temple. El 1728, es produeix el que podem considerar el primer intent de destrucció de gran part del recinte amb el projecte de Martín de Gainza per convertir-lo en quarter general per un batalló.

Projecte de quarter dins el recinte del Temple, Martín de Gainza, 1728

Però no serà fins al segle XIX quan es produeixin els vertaders canvis significatius. D’aquesta manera, el 1811 l’inici de les desamortitzacions suposa l’expropiació del recinte, encara que aquest procés també s’ha datat del 1820. Així passa a propietaris privats que modifiquen de manera important el recinte, construint indústries i vivendes, encara que la repercussió d’aquests canvis no està enregistrada de forma clara per cap de les fonts consultades. En la dècada de 1880 es realitzaren una sèrie d’actuacions neogòtiques i neoromàniques en les que hi varen intervenir el ja citat per el Bolletí, Alcàntara Penya, i el també arquitecte J. Oleza.

Són rellevants així mateix en el segle XX diversos documents de caràcter legal i administratiu com el Catàleg de protecció d’edificis i elements d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic de Palma on es fa un resum de les diferents cronologies, així com una descripció subdividint el conjunt en Almudaina de Gomar (El Temple) i Capella Romànica del Temple. En ell, es registra la condició del conjunt com a Monument Historicoartístic de caràcter nacional segons el BOE de 4 de juny de 1931, constatació de la importància que té l’edifici completada el dia 6 de maig de 2004 amb la declaració de la zona de les Torres com a Bé d’Interès Cultural.

En el segle XXI, tot i el seu encara curt desenvolupament, tenim nova documentació ocupada bàsicament en intents per aclarir l’estat original de la construcció, com és el cas dels estudis realitzats per Bernat, Serra i Subirats. Aquests tres investigadors dediquen un article al tema del Temple, on tracten especialment la història del període àrab i medieval, a més d’oferir una descripció sobre el recinte. Tot això baix la qüestió de si la funció que acomplia l’edifici era de fortalesa en sí mateixa o era de porta d’accés a la ciutat.

A més, els intents recents de rehabilitació del conjunt han inclòs treballs de caràcter arqueològic entre els anys 2002 i 2008 a la zona de les dues Torres conservades. D’aquests s’han pogut extreure conclusions esclaridores sobre els materials que es varen emprar en la construcció, així com detectar estructures històriques destacades, tals com un arc àrab, elements defensius, arpilleres, etc. D’aquestes conclusions ha donat notícies Francesca Torres Orell, la qual desenvolupa un estudi sobre l’estructura arquitectònica original de les Torres del Temple, a partir de la qual planteja hipòtesis sobre els diferents espais interiors que pogués haver-hi a l’interior de les Torres.

En referència al debat pels seus futurs usos, podem recórrer a les hemeroteques. Des de l’any 2007, diversos diaris locals han redactat notícies on es registra l’evolució dels treballs d’excavació i els successius avanços i retrocessos en l’adjudicació de les obres de rehabilitació i canvi d’ús a través de concurs públic. El fet de que l’edifici ocupi pàgines en premsa ens dóna una idea de la repercussió de que té a nivell de la societat en general.